El major esdeveniment que va acostar la llengua anglesa al que és ara fonèticament és el gran canvi fonètic, que va començar al sud de l'illa britànica a principis del segle XV dC, i va continuar incorporant tots els dialectes anglesos al XVIII. segle. Aquest canvi fonètic incloïa principalment les vocals llargues (les lletres de la marea) que va suavitzar. Per exemple, la paraula "boca" s'havia llegit originàriament com "arna", així que es va convertir a causa del gran canvi fonètic i fins ara es llegeix "arna". Així mateix, la paraula “temps” (temps, temps) que solia llegir /tim/ i es va convertir en /tim/. Aquest esdeveniment es considera la característica més destacada de l'anglès modern emergent, i és el nom de la fase de la llengua anglesa que va seguir a l'anglès mitjà. Les obres literàries més importants d'aquest període van ser compostes per Shakespeare, a qui de vegades s'atribueix la llengua anglesa, i s'anomena llen