considera la característica més destacada de l'anglès modern emergent

 El major esdeveniment que va acostar la llengua anglesa al que és ara fonèticament és el gran canvi fonètic, que va començar al sud de l'illa britànica a principis del segle XV dC, i va continuar incorporant tots els dialectes anglesos al XVIII. segle. Aquest canvi fonètic incloïa principalment les vocals llargues (les lletres de la marea) que va suavitzar. Per exemple, la paraula "boca" s'havia llegit originàriament com "arna", així que es va convertir a causa del gran canvi fonètic i fins ara es llegeix "arna". Així mateix, la paraula “temps” (temps, temps) que solia llegir /tim/ i es va convertir en /tim/. Aquest esdeveniment es considera la característica més destacada de l'anglès modern emergent, i és el nom de la fase de la llengua anglesa que va seguir a l'anglès mitjà. Les obres literàries més importants d'aquest període van ser compostes per Shakespeare, a qui de vegades s'atribueix la llengua anglesa, i s'anomena llengua de Shakespeare, i la traducció de la Bíblia a l'anglès, que el rei Jaume va ordenar completar. El nom "James" aquí és l'antiga pronunciació de "James" abans del canvi fonètic complet, de manera que la seva pronunciació es converteix en "James"; Així mateix, el nom "Shakespeare", que es va llegir com "Shakespeare".

El plural del substantiu amb un increment de ss - o zz - z Per exemple, el plural "cat" (gat) és "gats". Però algunes paraules tenen alguna cosa com un cracker plural: "home" es converteix en "home". El sein també afegeix després del substantiu en el cas preposicional després d'un substantiu (no una lletra), però escriu-ho d'una altra forma, per exemple: home significa un home o quelcom que té un home. També podem transformar verbs en substantius o infinitius afegint ing, com ara watching, es converteix en el significat de watching, i també fem servir l'ing en els verbs en temps present.

El verb anglès és senzill en comparació amb el verb àrab. Té tres formes regulars: el temps present, que és l'arrel de la paraula, el passat amb do creixent o -ed (ed) i el participi passat, que és similar al passat en la majoria de paraules. També esmentem el substantiu del subjecte, que sempre és el present afegint ing (ing). Es poden obtenir altres formes combinant aquestes formes amb verbs auxiliars, per exemple, per obtenir la passiva, s'afegeix el participi passat després de "ser", de manera que es diu "El van matar" de "matar".